'Aviat, als asils i als bancs de la ciutat...'

Arribem al final del nostre treball de la poesia de Màrius Torres. Aquest és el darrer sonet. Com sempre, un poema que s'inicia amb tristesa en els quartets i es resol amb esperança en els tercets.

Arriba el fred, el fred de la posguerra i de la fam que ell no passa, refugiat com està a Puig d'Olena. Però sí que té fam de família, de salut, d'amor, de societat... de tantes coses. Màrius morirà aquest any 1942, i deixarà de patir, però també de viure.

Hem comprovat que Màrius ens ha plantejat situacions pessimistes, però atenció a unes paraules que adreça a Mercè Figueras:

"El pessimisme és un absurd, gairebé un pecat."

Prengueu-ne nota.

En aquest poema Màrius assenyala el regal d'una posta de sol, amb violetes, verds, daurats...

Última amistat, parlant de colors i llums: el pintor venecià Canaletto (1697-1768)

'Sé que hauré d'oblidar...'

En aquest poema dens i de profunditat filosòfica, Màrius contraposa la llengua humana i la llengua divina. Aquesta darrera es caracteritza per estar formada per síl.labes que són com els batecs d'un cor i un ritme de 'torrent de sang que mai no mor'.

Pensant en qui podríem relacionar amb el missatge del poeta m'ha vingut al cap un lingüista que havia estudiat en els temps de facultat. Es tracta de Roman Jakobson (1896-1982), qui va teoritzar sobre grans meravelles de la llengua humana. Una d'elles és la teoria de la comunicació, que estudiareu l'any que ve perquè continua vigent.

És meravellós veure com, a classe, heu arribat a nivells d'anàlisi poètica com el d'avui. Vosaltres ja sabeu de què parlo... Això us fa grans!

'La ciutat llunyana'

Tot i que aquí s'hauria de fer homenatge a la Lleida bombardejada durant la guerra incivil no podem deixar d'incloure una amistat humana per a Màrius. Sabem, per les lectures del poeta, que aquest era tenia una certa influència de Plató (427 a.C-347 a.C) i la seva teoria sobre el món de les idees.

Quan s'estudia aquest filòsof grec s'entenen certes coses que ens couen a dins: perquè provem d'arribar a la perfecció, a la idealitat, perquè tenim models encara que la realitat s'entesta a subjectar-nos de peus a terra.

'Pelegrins'

Màrius Torres no vol ser el típic pelegrí que arriba al temple, sinó buscar el pelegrinatge al seu déu a dintre mateix, a l'ànima. Caldria recordar, en aquest sentit, el magnífic poema de Luis Cernuda (1902-1963), contemporani de Màrius i amic de García Lorca. Potser hem de llegir entre línies i veure la ràbia de Cernuda per no poder tornar a la seva terra després de la Guerra Civil.

PEREGRINO

¿Volver? Vuelva el que tenga,
Tras largos años, tras un largo viaje,
Cansancio del camino y la codicia

De su tierra, su casa, sus amigos,
Del amor que al regreso fiel le espere.

Mas, ¿tú? ¿Volver? Regresar no piensas,
Sino seguir libre adelante,
Disponible por siempre, mozo o viejo,
Sin hijo que te busque, como a Ulises,
Sin Ítaca que aguarde y sin Penélope.

Sigue, sigue adelante y no regreses,
Fiel hasta el fin del camino y tu vida,
No eches de menos un destino más fácil,
Tus pies sobre la tierra antes no hollada,
Tus ojos frente a lo antes nunca visto.

'Mozart'

Evidentment, un poema amb aquest títol ja té una amistat sense buscar-la massa. Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) va utilitzar els trenta-cinc anys de la seva vida a fer més agradable i feliç la nostra. És difícil seleccionar un fragment que el representi i per això he preferit matar dos pardals d'un tret i portar-vos una altra amistat: Maria Callas (1923-1977). És ella qui canta aquesta ària de La flauta màgica i és ella qui arriba a fer-nos dubtar, al voltant del segon 45 de l'audició, de si és o no una veu humana el que sentim.

Si us agrada llegir vides melodramàtiques, trieu qualsevol d'aquestes dues.

'Això és la joia'

Màrius Torres ens defineix la joia com un ocell que vola després d'una tempesta. Ell, de tempestes, en sabia molt. Us porto una amistat que parla de la joia d'un secret, Jean Sébastien Monzani. Es tracta d'un artista suís que es dedica a la fotografia, el video, la il.lustració... El disseny en general. Per tant t'agradarà, Odamae. És un video per veure'l sol o acompanyat, però en silenci. Aquí va.

'Arbor mortis'

El poeta ens declara que en nosaltres hi ha dos llavors: la de la vida i la de la mort. Evidentment no és res que no sabéssim. Però potser sí el fet de declarar-ho amb la imatge d'un arbre de la mort que va creixent, silenciós, amb cada any i amb cada pessimisme.

La primera amistat, com us vaig dir, seria el poeta medieval Pere March (1336-1410), de qui Màrius pren els versos primers per confegir el seu text. Aquest escriptor va ser el pare del nostre conegut Ausiàs March, l'amant patidor entre els patidors.

Però ens ha sorgit una altra amistat, encara més fructífera i optimista, la de Jean Giono (1895-1970), autor del bellíssim relat L'home que plantava arbres. El protagonista d'aquesta història és Elzéard Bouffier, un senyor que decideix, ell sol, trasformar tota una regió desèrtica en una zona rica i boscosa. Si teniu curiositat en si ho aconsegueix o no, aquí us en deixo l'enllaç. És un conte curtet i profitós, no tingueu mandra, que no us en penedireu.
http://www.guelaya.org/textos/el%20hombre%20que%20plantaba.htm