'Aviat, als asils i als bancs de la ciutat...'

Arribem al final del nostre treball de la poesia de Màrius Torres. Aquest és el darrer sonet. Com sempre, un poema que s'inicia amb tristesa en els quartets i es resol amb esperança en els tercets.

Arriba el fred, el fred de la posguerra i de la fam que ell no passa, refugiat com està a Puig d'Olena. Però sí que té fam de família, de salut, d'amor, de societat... de tantes coses. Màrius morirà aquest any 1942, i deixarà de patir, però també de viure.

Hem comprovat que Màrius ens ha plantejat situacions pessimistes, però atenció a unes paraules que adreça a Mercè Figueras:

"El pessimisme és un absurd, gairebé un pecat."

Prengueu-ne nota.

En aquest poema Màrius assenyala el regal d'una posta de sol, amb violetes, verds, daurats...

Última amistat, parlant de colors i llums: el pintor venecià Canaletto (1697-1768)

'Sé que hauré d'oblidar...'

En aquest poema dens i de profunditat filosòfica, Màrius contraposa la llengua humana i la llengua divina. Aquesta darrera es caracteritza per estar formada per síl.labes que són com els batecs d'un cor i un ritme de 'torrent de sang que mai no mor'.

Pensant en qui podríem relacionar amb el missatge del poeta m'ha vingut al cap un lingüista que havia estudiat en els temps de facultat. Es tracta de Roman Jakobson (1896-1982), qui va teoritzar sobre grans meravelles de la llengua humana. Una d'elles és la teoria de la comunicació, que estudiareu l'any que ve perquè continua vigent.

És meravellós veure com, a classe, heu arribat a nivells d'anàlisi poètica com el d'avui. Vosaltres ja sabeu de què parlo... Això us fa grans!

'La ciutat llunyana'

Tot i que aquí s'hauria de fer homenatge a la Lleida bombardejada durant la guerra incivil no podem deixar d'incloure una amistat humana per a Màrius. Sabem, per les lectures del poeta, que aquest era tenia una certa influència de Plató (427 a.C-347 a.C) i la seva teoria sobre el món de les idees.

Quan s'estudia aquest filòsof grec s'entenen certes coses que ens couen a dins: perquè provem d'arribar a la perfecció, a la idealitat, perquè tenim models encara que la realitat s'entesta a subjectar-nos de peus a terra.

'Pelegrins'

Màrius Torres no vol ser el típic pelegrí que arriba al temple, sinó buscar el pelegrinatge al seu déu a dintre mateix, a l'ànima. Caldria recordar, en aquest sentit, el magnífic poema de Luis Cernuda (1902-1963), contemporani de Màrius i amic de García Lorca. Potser hem de llegir entre línies i veure la ràbia de Cernuda per no poder tornar a la seva terra després de la Guerra Civil.

PEREGRINO

¿Volver? Vuelva el que tenga,
Tras largos años, tras un largo viaje,
Cansancio del camino y la codicia

De su tierra, su casa, sus amigos,
Del amor que al regreso fiel le espere.

Mas, ¿tú? ¿Volver? Regresar no piensas,
Sino seguir libre adelante,
Disponible por siempre, mozo o viejo,
Sin hijo que te busque, como a Ulises,
Sin Ítaca que aguarde y sin Penélope.

Sigue, sigue adelante y no regreses,
Fiel hasta el fin del camino y tu vida,
No eches de menos un destino más fácil,
Tus pies sobre la tierra antes no hollada,
Tus ojos frente a lo antes nunca visto.

'Mozart'

Evidentment, un poema amb aquest títol ja té una amistat sense buscar-la massa. Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) va utilitzar els trenta-cinc anys de la seva vida a fer més agradable i feliç la nostra. És difícil seleccionar un fragment que el representi i per això he preferit matar dos pardals d'un tret i portar-vos una altra amistat: Maria Callas (1923-1977). És ella qui canta aquesta ària de La flauta màgica i és ella qui arriba a fer-nos dubtar, al voltant del segon 45 de l'audició, de si és o no una veu humana el que sentim.

Si us agrada llegir vides melodramàtiques, trieu qualsevol d'aquestes dues.

'Això és la joia'

Màrius Torres ens defineix la joia com un ocell que vola després d'una tempesta. Ell, de tempestes, en sabia molt. Us porto una amistat que parla de la joia d'un secret, Jean Sébastien Monzani. Es tracta d'un artista suís que es dedica a la fotografia, el video, la il.lustració... El disseny en general. Per tant t'agradarà, Odamae. És un video per veure'l sol o acompanyat, però en silenci. Aquí va.

'Arbor mortis'

El poeta ens declara que en nosaltres hi ha dos llavors: la de la vida i la de la mort. Evidentment no és res que no sabéssim. Però potser sí el fet de declarar-ho amb la imatge d'un arbre de la mort que va creixent, silenciós, amb cada any i amb cada pessimisme.

La primera amistat, com us vaig dir, seria el poeta medieval Pere March (1336-1410), de qui Màrius pren els versos primers per confegir el seu text. Aquest escriptor va ser el pare del nostre conegut Ausiàs March, l'amant patidor entre els patidors.

Però ens ha sorgit una altra amistat, encara més fructífera i optimista, la de Jean Giono (1895-1970), autor del bellíssim relat L'home que plantava arbres. El protagonista d'aquesta història és Elzéard Bouffier, un senyor que decideix, ell sol, trasformar tota una regió desèrtica en una zona rica i boscosa. Si teniu curiositat en si ho aconsegueix o no, aquí us en deixo l'enllaç. És un conte curtet i profitós, no tingueu mandra, que no us en penedireu.
http://www.guelaya.org/textos/el%20hombre%20que%20plantaba.htm

'Els núvols'

"Mirar nubes es como oír música. Mirar nubes escuchando música es partida doble. Premio seguro. Son actividades para las que el cerebro debe tener un apartado estanco especial, pues permiten que el pensamiento recorra su camino de manera independiente de lo que la música y las figuras de algodón puedan sugerir. La música debe ser buena, más vale un limpio y plano silencio muchas veces. Si una música no te deja ver bien las nubes es mejor quitarla."

Aquest és el testimoni de Jorge Fin, un pintor de núvols. Sí, així és. Gran part de la seva observació per aprendre és mirar els quadres dels grans pintors i descobrir-hi com estan retratats els núvols. Ell va descobrir tot un seguit de personatges que feien el mateix, no només per pintar-los, sinó per estudiar-los. Es tracta dels Cloud Watchers.

Avui hem après de Màrius que el que admira d'aquestes fantàstiques formacions és la seva fugacitat. Que durin poc els fa més preciosos. Era el poeta, també, un cloud watcher?

'La galerna, el llamp, el torb i la tempesta...'

Un text diferent, sobre els efectes de la guerra en la seva ciutat. Les fumeroles i les runes provocades per l'aviació franquista. Una família (i moltes més) que han de fugir perquè són perseguides. I davant d'aquesta desgràcia com reacciona el poeta, el poeta vençut, el poeta malalt, el poeta reclòs a Puig d'Olena?

Doncs amb un optimisme que metaforitza en una flor d'esperança, 'minúscula i tenaç'. Ja us he dit que no volia posar com a amistats als quatre genets de l'Apocal.lipsi que retrata Màrius com a autors de l'atac.

Per una banda, posarem l'amistat lògica que m'heu proposat. Molts han cantat a l'esperança, però només Diego Torres (comparteix el cognom, també!) ha pogut imaginar aquest 'Color esperanza' tan viu i encertat.



I després, una bella troballa. El Dr. Josep Saló (1913), del qual no paro de descobrir coses. Al principi pensava que era el metge que tenia cura de Màrius. En realitat era metge, sí, però també tuberculós com ell. Van ser companys de professió, doncs, i de malaltia. En Josep Saló va ser qui va agafar de la mà al poeta quan aquest va morir.

I seria qui li donés esperança, realment, perquè el Dr. Saló avui dia té 97 anys i viu aquí a prop, a la comarca del Bages.

'Abendlied'

Encara queda una gota de llum i és moment de sentir Abendlied (Cançó de capvespre), de Robert Schumann (1810-1856), interpretat al violoncel per Peter Bruns. Això és el que sentia (o tocava) Màrius veient com el sol es ponia i apreciant el daurat, el blau de miosotis, el rosa, tots aquells colors que amenacen amb marxar, fugint de la nit.

Schumann, el compositor romàntic alemany, també va ser valent, com en Màrius, davant l'adversitat. Primer es va enfrontar amb el desig de la seva mare, que no volia que fos músic. Després va lluitar amb l'accident que li va inutilitzar la mà dreta i va acabar prematurament amb la desitjada carrera com a concertista. Més tard, amb el pare de la seva estimada Clara, que no volia concedir-la a tan estrany personatge. Finalment, amb la bogeria, que el va portar a punt del suïcidi diverses vegades.

Des d'aquí, aquesta defensa de la valentia.
Fins dilluns

'Un altre abril'

Aquest text difícil i meravellós és una de les grans descripcions de la tristesa. Perquè la tristesa no és sempre del mateix to ni de la mateixa envergadura. De vegades, del color de l'aigua tèrbola, de vegades del color del dia que neix.

La història d'avui és la d'un amor prohibit. L'artista Dante Gabriel Rossetti (1828-1882) va estar enamorat de Jane Morris durant un llarg temps, i la va pintar en moltes ocasions. El problema és que ella era l'esposa del seu amic William Morris. Diuen que va sentir per ella una passió incontrolada però també diuen que mai va poder consumar aquests sentiments. Què té a veure això amb la tristesa de què parlàvem. Doncs que un dels quadres on apareix la Jane és un dels que us poso a continuació: la Dama de la Tristesa. En el paperet que hi ha a la part inferior, s'hi pot llegir: color d'amore e de pietà semblante...

'Al present'

Ens trobem amb un dels poemes de més tall filosòfic del llibre. En el primer quartet, Màrius es compara amb un déu. Però atenció: és supèrbia? Potser hauríem de tenir en compte que ell creia que tots els humans teníem una mica d'arrel divina. Es compara amb un déu en els següents termes: si un déu pot abastar l'eternitat, nosaltres podem abastar el present.

Us he parlat de Virgili (70 a.C- 19 a.C), amb raó de la comparació al seu estil que Màrius introdueix en el primer quartet. Però amb qui té més amistat avui és amb Horaci (68 a.C.- 8 a.C), el poeta del Carpe Diem. Allà on aquest esgrigué:

"...adapta al breu espai de la vida
una esperança llarga."

...el poeta nostre remarcà:

"L'eternitat és sols un present que s'eixampla."

'Presència'

El lligam humà d'aquest sonet del Màrius és la seva mare, Maria Pereña i Reixac qui, encara que tingués dues carreres (magisteri i música), mai no va exercir-les. Ella va morir quan Màrius tenia 18 anys, i a partir de llavors tingué cura d'ells la Conxita (la Xita), germana del pare. Per tant, el poeta escriu el text quan feia deu anys de la seva desaparició.

I ens ve a tomb una història literària d'aquelles de manual: la de Marcel Proust (1871-1922) de qui ja vau veure la tomba a Père Lachaise.

En la seva obra A la recerca del temps perdut el narrador recorda tota la seva infantesa gràcies a la mossegada que fa a una magdalena mullada en te. El seu sabor i textura dispara en ell tot un seguit de sensacions del passat que vénen al seu present.

Vosaltres heu descobert alguna cosa semblant a la magdalena de Proust?

'Couperin a l'hivern'

A qui es refereix Màrius en el poema? Doncs a François Couperin (1668-1733), músic parisenc que va ajudar a conformar la música barroca francesa. Parlava d'ell quan es referia als petits palmells dels quals brolla l'ocell de la música? O parlava de la Mercè Figueras, al piano, amb les seves mans petites? De fet, tant se val.

La imatge d'aquest ocell que produeix aquest regal diví és una altra de les proves que el nostre poeta basava el nucli del text en la metàfora.

I també ha servit l'ocell de la música perquè l'Eugenio ens expliques alguna cosa de l'adquisició del llenguatge per part dels lloros.

No em puc resistir a deixar en aquest espai obert a la cultura una mica de música de l'ocell que vola a l'hivern de les mans gelades.



Com suggereix l'Eugenio, posem la cançó de Coldplay.

'Entre l'herba i els núvols'

Amb els tannkas hem descobert una nova poesia. Tot i que us he dit a classe que es tractava d'estrofes que complien una sèrie de requisits, permeteu que la princesa Shokushi (?-1201) se'ls salti per comunicar al seu actor Taika el seu amor prohibit.

Fil preciós de ma vida,
si t'has de trencar, fes-ho ara,
perquè, si sobrevisc,
no podré ocultar per més temps
l'amor que em va consumint.

La princesa era filla de l'emperador Goshirakawa i va convertir-se en sacerdotessa en veure que el seu amor per l'artista era condemnat per la societat en què vivia.

També hem llegit que, certerament com sempre, en Màrius Torres avisa que la llum arriba a les tombes, però que no les traspassa. I al cementiri de Père Lachaise, al París on viatjareu un dia, es compleix la profecia a la casa eterna d'Oscar Wilde (1854-1900), geni del pensament i les paraules, empresonat per ser intel.ligent i homosexual.

'Venus'

El poeta dedica aquest petit poema al seu amic i company de facultat Jaume Elies i Cornet, qui va haver-se d'exiliar a Londres un cop acabada la guerra. Per tant, també el va perdre a l'estranger, com la seva família. Tots dos havien compartit moltes estones estudiant i xerrant de mil coses. Aquest text el va escriure a Roma on, juntament amb altres estudiants, van viatjar en acabar la carrera.

Una altra amistat a qui ja coneixem d'un altre dia és Sandro Botticelli (1445-1510), autor de La nascita di Venere (El naixement de Venus). Tot i que el poeta es refereix a una Venus mutilada, que podria ser la de Milo, preferim observar-la en plenitud.

'Lorelei'

Potser avui ens hem trobat amb el poema més estrany del Màrius Torres. La llegenda alemanya de Lorelei ens ha recordat a Ulisses i les seves sirenes perilloses. Per tant, haurem de citar Homer, que no sabem exactament quan va viure (el segle VIII a. de C.? el IX?), i que ens va fer hereus de dues magnífiques històries: la Ilíada i l'Odissea.

Més amistats de Màrius. El poema 'Annabel Lee' i la turmentosa vida d'Edgar Allan Poe (18o9-1849) i el seu matrimoni amb la Virginia Clemm. I aquest ens porta a la curiós recreació que del poema va fer el grup de música Radio Futura. Van aconseguir traslladar l'estètica romàntica als anys 90? Vosaltres jutgeu.

'El combat dels poetes'

Gran demanda la de Màrius als poetes: no defalliu i sigueu precisos. Com a primera amistat, la que va ser de debò, en Joan Sales (1912-1983), també editor seu i novel.lista (gran obra sobre la guerra civil, la seva Incerta glòria).

Com a arquer, no he pogut evitar pensar en l'Antonio Rebollo (1955), tirador paralímpic, que amb el seu dard va encendre el pebeter de les Olimpiades de Barcelona '92 en un moment que encara fa emocionar.

'...En el silenci obscur d'unes parpelles closes...'

Ahir, gràcies a Charles Baudelaire (1821-1867) hem conegut la màgia de la sinestèsia i el poder dels sentits. El silenci obscur, l'oïda i la vista. Baudelaire i les seves Flors del mal, publicades i editades cent anys abans que jo nasqués.

La musique souvent me prend com une mer...

I hem vist com Màrius Torres agafava el relleu del poeta francès i també es deixava bressolar per la música i el mar. I llavors us he preguntat quines músiques

...en el meu cor petit
em fa cabre l'infinit...

Sentiu totes amb l'oïda ben oberta i sense prejudicis.

'Paraules de la nit'

La nit aclapara l'Home amb la seva foscor i li recorda la seva petitesa, encara que al final del sonet l'aconsoli dient-li que guarda el pes de cadascuna de les nostres ànimes. Quina és la mesura de l'home? Leonardo da Vinci (1452-1519) l'assenyala minuciosament amb l'home de Vitruvio.

L'Alba ha assenyalat una altra amistat de Màrius en aquest poema. És el William Shakespeare (1564-1616) que és planteja a Hamlet:

To be or not to be, that is the question,
whether 'tis nobler in the mind to suffer
The slings and arrows of outrageous fortune,
or to take arms against a sea of troubles...

Ser o no ser, aquesta és la qüestió, si és més noble patir en l'ànim els trets i les fletxes de la insultant fortuna o bé lluitar contra un mar d'agitacions...

Posta de sol a Puig d'Olena

On va viure set anys en Màrius Torres ja no és un sanatori, sinó un restaurant. En passar, gairebé sense adonar-nos-en, el petit poble de Sant Quirze de Safaja (Vallès Oriental), i al cap d'uns 'quatre o cinc quilòmetres ben fets' com em va indicar aquell senyor.

Què hi queda, allà, del poeta? La veritat és que, posant-li una mica d'afició, no costa imaginar-se'l passejant sol o amb la Mercè Figueras, o amb l'Esperança o la Maria Planas o amb el doctor Salom. Jutgeu vosaltres mateix@s.