Aquestes són les amistats que Màrius Torres no va tenir mai però que es poden relacionar amb els seus poemes. Gràcies a ell, i sense que ell ho hagi sabut, les hem anat trobant entre tots.

les amistats d'en Màrius - les amistats d'en Màrius - les amistats d'en Màrius - Les amistats d'en

  • Canaletto @
  • Roman Jakobson @
  • Plató @
  • Luis Cernuda @
  • Maria Callas @
  • W.A. Mozart @
  • Jean Sébastien Monzani @
  • Jean Giono @
  • Pere March @
  • Jorge Fin @
  • Josep Saló @
  • Diego Torres @
  • Robert Schumann @
  • Peter Bruns @
  • Dante Gabriel Rossetti @
  • Horaci @
  • Virgili @
  • Marcel Proust @
  • Maria Pereña @
  • Coldplay @
  • François Couperin @
  • Oscar Wilde @
  • Princesa Shokushi @
  • Sandro Botticelli @
  • Jaume Elias @
  • Radio Futura @
  • Edgar Allan Poe @
  • Homer @
  • Lorelei @
  • Joan Sales @
  • Antonio Rebollo @
  • Metallica @
  • Claude Débussy @
  • Enya @
  • Charles Baudelaire @
  • William Shakespeare @
  • Leonardo da Vinci @
  • J.E. Cirlot @
  • Camille Saint-Saëns @
  • Pau Casals @
  • Jiri Stránský @
  • Mercè Figueras @
  • Lluís Llach @
  • Ludwig van Beethoven @
  • Jorge Manrique @

divendres, 11 de febrer del 2011

'Pelegrins'


Màrius Torres no vol ser el típic pelegrí que arriba al temple, sinó buscar el pelegrinatge al seu déu a dintre mateix, a l'ànima. Caldria recordar, en aquest sentit, el magnífic poema de Luis Cernuda (1902-1963), contemporani de Màrius i amic de García Lorca. Potser hem de llegir entre línies i veure la ràbia de Cernuda per no poder tornar a la seva terra després de la Guerra Civil.

PEREGRINO

¿Volver? Vuelva el que tenga,
Tras largos años, tras un largo viaje,
Cansancio del camino y la codicia

De su tierra, su casa, sus amigos,
Del amor que al regreso fiel le espere.

Mas, ¿tú? ¿Volver? Regresar no piensas,
Sino seguir libre adelante,
Disponible por siempre, mozo o viejo,
Sin hijo que te busque, como a Ulises,
Sin Ítaca que aguarde y sin Penélope.

Sigue, sigue adelante y no regreses,
Fiel hasta el fin del camino y tu vida,
No eches de menos un destino más fácil,
Tus pies sobre la tierra antes no hollada,
Tus ojos frente a lo antes nunca visto.

10 comentaris:

  1. Auqest poema de Marius torres és força interessant, ja que parla de que a causa de la seva malaltia es predisposa a anar amb déu. També m'ha agradat perquè diu que tots tenim un temple intern a dins nostre i que ell vol buscar el pelegrinatge a dins seu, és a dir, al seu temple intern.

    ResponElimina
  2. De fet, no és ben bé la malaltia el que impulsa Màrius a buscar Déu. La seva cosina deia que sempre havia cregut en ell, però a la seva manera.

    ResponElimina
  3. Hola!

    La paraula "Pelegrins" em recorda a quan el meu pare y el cosí de la meva mare, van iniciar el Camí de Santiago. I encara que no fossin per motius religiosos, els i va encantar: Les catedrals, esglésies, paisatges,... etc.

    Ara bé comentant una mica el poema, m'ha semblat original, la manera en que ens mostra la seva religiositat, sembla que el poema estigui escrit en clau, encara que no hem sorprèn ja que es la seva manera d'escriure.

    ResponElimina
  4. El que fa un pelegrinatge, sigui del tipus que sigui, sempre busca alguna cosa: caminar, fer un esforç, veure coses noves i conèixer gent nova...

    ResponElimina
  5. Crec que l'autor usa aquest poema per mostrar-nos la seva manera tan i tan especial d'entendre la religió. Màrius Torres és un peregrí diferent perquè creu en una religió diferent, penso que això és degut a que l'autor és una persona especial i la seva vida també ha condicionat la seva visió d'aquesta.

    I, sobre el camí de Santiago, una amiga meva ho ha fet aquest estiu i diu que ha sigut una experiència genial, s'ho ha passat moltbé i ha conegut a gent nova i diferent de les altres que ja coneixia, i les seves paraules em van cridar molt l'atenció, cosa que em fa plantejar-me anar-hi alguna vegada, qui sap, potser aquest estiu...

    ResponElimina
  6. Una bona proposta, això de viatjar. Sigui on sigui... S'aprèn molt, i no estic pensant en sentit acadèmic, sinó com a persona.

    ResponElimina
  7. Aquest poema ens mostra la manera de pensar de Màrius a causa de la religió, cada vegada va mostrant mès els seus sentiments ya tant com estat d'ànims de pessimisme que d'optimisme, mès de pessimisme per aixó.
    Ha estat interesant per el fet de parlar dels pelegrins, estem d'acord amb el Josuè, aixó de que cada persona te dins un temple intern ha sigut la cosa que mes ens a impressinat.

    ResponElimina
  8. He estat llegint tots els vostres comentaris sobre aquest poema i de cadascun agafaria l'idea principal. Per exemple, estic d'acord amb l'Eugenio on diu que li sembla que el poema estigui en "clau". Es ben cert que Màrius escriu duna manera molt especial i a la mateixa vegada costa de desxifrar el que ens vol transmetre, però això és el que el fa diferent dels demés escriptors,fent de la seva manera d'escriure única.
    En aquest poema m'ha semblat molt interesant la part del "nostre temple intern" on reflecteix l'humà imperfecte.

    ResponElimina
  9. El temple intern és un tòpic antic, però Màrius l'adapta als temps moderns i a la seva manera de pensar. Judit, que fa dies que no et veiem, què passa?

    ResponElimina
  10. Qui és Ell en aquesta estrofa?
    Ell s'emporti aquests cors que no fan resistència
    a buscar-te, invisible com l'aire dels camins.
    Perquè sabem qui som, o Terme dels destins,
    et sentim sobretot en la nostra impotència.
    Gràcies

    ResponElimina