Aquestes són les amistats que Màrius Torres no va tenir mai però que es poden relacionar amb els seus poemes. Gràcies a ell, i sense que ell ho hagi sabut, les hem anat trobant entre tots.

les amistats d'en Màrius - les amistats d'en Màrius - les amistats d'en Màrius - Les amistats d'en

  • Canaletto @
  • Roman Jakobson @
  • Plató @
  • Luis Cernuda @
  • Maria Callas @
  • W.A. Mozart @
  • Jean Sébastien Monzani @
  • Jean Giono @
  • Pere March @
  • Jorge Fin @
  • Josep Saló @
  • Diego Torres @
  • Robert Schumann @
  • Peter Bruns @
  • Dante Gabriel Rossetti @
  • Horaci @
  • Virgili @
  • Marcel Proust @
  • Maria Pereña @
  • Coldplay @
  • François Couperin @
  • Oscar Wilde @
  • Princesa Shokushi @
  • Sandro Botticelli @
  • Jaume Elias @
  • Radio Futura @
  • Edgar Allan Poe @
  • Homer @
  • Lorelei @
  • Joan Sales @
  • Antonio Rebollo @
  • Metallica @
  • Claude Débussy @
  • Enya @
  • Charles Baudelaire @
  • William Shakespeare @
  • Leonardo da Vinci @
  • J.E. Cirlot @
  • Camille Saint-Saëns @
  • Pau Casals @
  • Jiri Stránský @
  • Mercè Figueras @
  • Lluís Llach @
  • Ludwig van Beethoven @
  • Jorge Manrique @

divendres, 18 de febrer del 2011

'Aviat, als asils i als bancs de la ciutat...'


Arribem al final del nostre treball de la poesia de Màrius Torres. Aquest és el darrer sonet. Com sempre, un poema que s'inicia amb tristesa en els quartets i es resol amb esperança en els tercets.

Arriba el fred, el fred de la posguerra i de la fam que ell no passa, refugiat com està a Puig d'Olena. Però sí que té fam de família, de salut, d'amor, de societat... de tantes coses. Màrius morirà aquest any 1942, i deixarà de patir, però també de viure.

Hem comprovat que Màrius ens ha plantejat situacions pessimistes, però atenció a unes paraules que adreça a Mercè Figueras:

"El pessimisme és un absurd, gairebé un pecat."

Prengueu-ne nota.

En aquest poema Màrius assenyala el regal d'una posta de sol, amb violetes, verds, daurats...

Última amistat, parlant de colors i llums: el pintor venecià Canaletto (1697-1768)

dimarts, 15 de febrer del 2011

'Sé que hauré d'oblidar...'


En aquest poema dens i de profunditat filosòfica, Màrius contraposa la llengua humana i la llengua divina. Aquesta darrera es caracteritza per estar formada per síl.labes que són com els batecs d'un cor i un ritme de 'torrent de sang que mai no mor'.

Pensant en qui podríem relacionar amb el missatge del poeta m'ha vingut al cap un lingüista que havia estudiat en els temps de facultat. Es tracta de Roman Jakobson (1896-1982), qui va teoritzar sobre grans meravelles de la llengua humana. Una d'elles és la teoria de la comunicació, que estudiareu l'any que ve perquè continua vigent.

És meravellós veure com, a classe, heu arribat a nivells d'anàlisi poètica com el d'avui. Vosaltres ja sabeu de què parlo... Això us fa grans!

'La ciutat llunyana'


Tot i que aquí s'hauria de fer homenatge a la Lleida bombardejada durant la guerra incivil no podem deixar d'incloure una amistat humana per a Màrius. Sabem, per les lectures del poeta, que aquest era tenia una certa influència de Plató (427 a.C-347 a.C) i la seva teoria sobre el món de les idees.

Quan s'estudia aquest filòsof grec s'entenen certes coses que ens couen a dins: perquè provem d'arribar a la perfecció, a la idealitat, perquè tenim models encara que la realitat s'entesta a subjectar-nos de peus a terra.

divendres, 11 de febrer del 2011

'Pelegrins'


Màrius Torres no vol ser el típic pelegrí que arriba al temple, sinó buscar el pelegrinatge al seu déu a dintre mateix, a l'ànima. Caldria recordar, en aquest sentit, el magnífic poema de Luis Cernuda (1902-1963), contemporani de Màrius i amic de García Lorca. Potser hem de llegir entre línies i veure la ràbia de Cernuda per no poder tornar a la seva terra després de la Guerra Civil.

PEREGRINO

¿Volver? Vuelva el que tenga,
Tras largos años, tras un largo viaje,
Cansancio del camino y la codicia

De su tierra, su casa, sus amigos,
Del amor que al regreso fiel le espere.

Mas, ¿tú? ¿Volver? Regresar no piensas,
Sino seguir libre adelante,
Disponible por siempre, mozo o viejo,
Sin hijo que te busque, como a Ulises,
Sin Ítaca que aguarde y sin Penélope.

Sigue, sigue adelante y no regreses,
Fiel hasta el fin del camino y tu vida,
No eches de menos un destino más fácil,
Tus pies sobre la tierra antes no hollada,
Tus ojos frente a lo antes nunca visto.

dimecres, 9 de febrer del 2011

'Mozart'



Evidentment, un poema amb aquest títol ja té una amistat sense buscar-la massa. Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) va utilitzar els trenta-cinc anys de la seva vida a fer més agradable i feliç la nostra. És difícil seleccionar un fragment que el representi i per això he preferit matar dos pardals d'un tret i portar-vos una altra amistat: Maria Callas (1923-1977). És ella qui canta aquesta ària de La flauta màgica i és ella qui arriba a fer-nos dubtar, al voltant del segon 45 de l'audició, de si és o no una veu humana el que sentim.

Si us agrada llegir vides melodramàtiques, trieu qualsevol d'aquestes dues.


dimarts, 8 de febrer del 2011

'Això és la joia'

Màrius Torres ens defineix la joia com un ocell que vola després d'una tempesta. Ell, de tempestes, en sabia molt. Us porto una amistat que parla de la joia d'un secret, Jean Sébastien Monzani. Es tracta d'un artista suís que es dedica a la fotografia, el video, la il.lustració... El disseny en general. Per tant t'agradarà, Odamae. És un video per veure'l sol o acompanyat, però en silenci. Aquí va.


diumenge, 6 de febrer del 2011

'Arbor mortis'


El poeta ens declara que en nosaltres hi ha dos llavors: la de la vida i la de la mort. Evidentment no és res que no sabéssim. Però potser sí el fet de declarar-ho amb la imatge d'un arbre de la mort que va creixent, silenciós, amb cada any i amb cada pessimisme.

La primera amistat, com us vaig dir, seria el poeta medieval Pere March (1336-1410), de qui Màrius pren els versos primers per confegir el seu text. Aquest escriptor va ser el pare del nostre conegut Ausiàs March, l'amant patidor entre els patidors.

Però ens ha sorgit una altra amistat, encara més fructífera i optimista, la de Jean Giono (1895-1970), autor del bellíssim relat L'home que plantava arbres. El protagonista d'aquesta història és Elzéard Bouffier, un senyor que decideix, ell sol, trasformar tota una regió desèrtica en una zona rica i boscosa. Si teniu curiositat en si ho aconsegueix o no, aquí us en deixo l'enllaç. És un conte curtet i profitós, no tingueu mandra, que no us en penedireu.
http://www.guelaya.org/textos/el%20hombre%20que%20plantaba.htm

divendres, 4 de febrer del 2011

'Els núvols'


"Mirar nubes es como oír música. Mirar nubes escuchando música es partida doble. Premio seguro. Son actividades para las que el cerebro debe tener un apartado estanco especial, pues permiten que el pensamiento recorra su camino de manera independiente de lo que la música y las figuras de algodón puedan sugerir. La música debe ser buena, más vale un limpio y plano silencio muchas veces. Si una música no te deja ver bien las nubes es mejor quitarla."

Aquest és el testimoni de Jorge Fin, un pintor de núvols. Sí, així és. Gran part de la seva observació per aprendre és mirar els quadres dels grans pintors i descobrir-hi com estan retratats els núvols. Ell va descobrir tot un seguit de personatges que feien el mateix, no només per pintar-los, sinó per estudiar-los. Es tracta dels Cloud Watchers.

Avui hem après de Màrius que el que admira d'aquestes fantàstiques formacions és la seva fugacitat. Que durin poc els fa més preciosos. Era el poeta, també, un cloud watcher?


dimarts, 1 de febrer del 2011

'La galerna, el llamp, el torb i la tempesta...'


Un text diferent, sobre els efectes de la guerra en la seva ciutat. Les fumeroles i les runes provocades per l'aviació franquista. Una família (i moltes més) que han de fugir perquè són perseguides. I davant d'aquesta desgràcia com reacciona el poeta, el poeta vençut, el poeta malalt, el poeta reclòs a Puig d'Olena?

Doncs amb un optimisme que metaforitza en una flor d'esperança, 'minúscula i tenaç'. Ja us he dit que no volia posar com a amistats als quatre genets de l'Apocal.lipsi que retrata Màrius com a autors de l'atac.

Per una banda, posarem l'amistat lògica que m'heu proposat. Molts han cantat a l'esperança, però només Diego Torres (comparteix el cognom, també!) ha pogut imaginar aquest 'Color esperanza' tan viu i encertat.



I després, una bella troballa. El Dr. Josep Saló (1913), del qual no paro de descobrir coses. Al principi pensava que era el metge que tenia cura de Màrius. En realitat era metge, sí, però també tuberculós com ell. Van ser companys de professió, doncs, i de malaltia. En Josep Saló va ser qui va agafar de la mà al poeta quan aquest va morir.

I seria qui li donés esperança, realment, perquè el Dr. Saló avui dia té 97 anys i viu aquí a prop, a la comarca del Bages.