'Abendlied'

Encara queda una gota de llum i és moment de sentir Abendlied (Cançó de capvespre), de Robert Schumann (1810-1856), interpretat al violoncel per Peter Bruns. Això és el que sentia (o tocava) Màrius veient com el sol es ponia i apreciant el daurat, el blau de miosotis, el rosa, tots aquells colors que amenacen amb marxar, fugint de la nit.

Schumann, el compositor romàntic alemany, també va ser valent, com en Màrius, davant l'adversitat. Primer es va enfrontar amb el desig de la seva mare, que no volia que fos músic. Després va lluitar amb l'accident que li va inutilitzar la mà dreta i va acabar prematurament amb la desitjada carrera com a concertista. Més tard, amb el pare de la seva estimada Clara, que no volia concedir-la a tan estrany personatge. Finalment, amb la bogeria, que el va portar a punt del suïcidi diverses vegades.

Des d'aquí, aquesta defensa de la valentia.
Fins dilluns

'Un altre abril'

Aquest text difícil i meravellós és una de les grans descripcions de la tristesa. Perquè la tristesa no és sempre del mateix to ni de la mateixa envergadura. De vegades, del color de l'aigua tèrbola, de vegades del color del dia que neix.

La història d'avui és la d'un amor prohibit. L'artista Dante Gabriel Rossetti (1828-1882) va estar enamorat de Jane Morris durant un llarg temps, i la va pintar en moltes ocasions. El problema és que ella era l'esposa del seu amic William Morris. Diuen que va sentir per ella una passió incontrolada però també diuen que mai va poder consumar aquests sentiments. Què té a veure això amb la tristesa de què parlàvem. Doncs que un dels quadres on apareix la Jane és un dels que us poso a continuació: la Dama de la Tristesa. En el paperet que hi ha a la part inferior, s'hi pot llegir: color d'amore e de pietà semblante...

'Al present'

Ens trobem amb un dels poemes de més tall filosòfic del llibre. En el primer quartet, Màrius es compara amb un déu. Però atenció: és supèrbia? Potser hauríem de tenir en compte que ell creia que tots els humans teníem una mica d'arrel divina. Es compara amb un déu en els següents termes: si un déu pot abastar l'eternitat, nosaltres podem abastar el present.

Us he parlat de Virgili (70 a.C- 19 a.C), amb raó de la comparació al seu estil que Màrius introdueix en el primer quartet. Però amb qui té més amistat avui és amb Horaci (68 a.C.- 8 a.C), el poeta del Carpe Diem. Allà on aquest esgrigué:

"...adapta al breu espai de la vida
una esperança llarga."

...el poeta nostre remarcà:

"L'eternitat és sols un present que s'eixampla."

'Presència'

El lligam humà d'aquest sonet del Màrius és la seva mare, Maria Pereña i Reixac qui, encara que tingués dues carreres (magisteri i música), mai no va exercir-les. Ella va morir quan Màrius tenia 18 anys, i a partir de llavors tingué cura d'ells la Conxita (la Xita), germana del pare. Per tant, el poeta escriu el text quan feia deu anys de la seva desaparició.

I ens ve a tomb una història literària d'aquelles de manual: la de Marcel Proust (1871-1922) de qui ja vau veure la tomba a Père Lachaise.

En la seva obra A la recerca del temps perdut el narrador recorda tota la seva infantesa gràcies a la mossegada que fa a una magdalena mullada en te. El seu sabor i textura dispara en ell tot un seguit de sensacions del passat que vénen al seu present.

Vosaltres heu descobert alguna cosa semblant a la magdalena de Proust?

'Couperin a l'hivern'

A qui es refereix Màrius en el poema? Doncs a François Couperin (1668-1733), músic parisenc que va ajudar a conformar la música barroca francesa. Parlava d'ell quan es referia als petits palmells dels quals brolla l'ocell de la música? O parlava de la Mercè Figueras, al piano, amb les seves mans petites? De fet, tant se val.

La imatge d'aquest ocell que produeix aquest regal diví és una altra de les proves que el nostre poeta basava el nucli del text en la metàfora.

I també ha servit l'ocell de la música perquè l'Eugenio ens expliques alguna cosa de l'adquisició del llenguatge per part dels lloros.

No em puc resistir a deixar en aquest espai obert a la cultura una mica de música de l'ocell que vola a l'hivern de les mans gelades.



Com suggereix l'Eugenio, posem la cançó de Coldplay.

'Entre l'herba i els núvols'

Amb els tannkas hem descobert una nova poesia. Tot i que us he dit a classe que es tractava d'estrofes que complien una sèrie de requisits, permeteu que la princesa Shokushi (?-1201) se'ls salti per comunicar al seu actor Taika el seu amor prohibit.

Fil preciós de ma vida,
si t'has de trencar, fes-ho ara,
perquè, si sobrevisc,
no podré ocultar per més temps
l'amor que em va consumint.

La princesa era filla de l'emperador Goshirakawa i va convertir-se en sacerdotessa en veure que el seu amor per l'artista era condemnat per la societat en què vivia.

També hem llegit que, certerament com sempre, en Màrius Torres avisa que la llum arriba a les tombes, però que no les traspassa. I al cementiri de Père Lachaise, al París on viatjareu un dia, es compleix la profecia a la casa eterna d'Oscar Wilde (1854-1900), geni del pensament i les paraules, empresonat per ser intel.ligent i homosexual.

'Venus'

El poeta dedica aquest petit poema al seu amic i company de facultat Jaume Elies i Cornet, qui va haver-se d'exiliar a Londres un cop acabada la guerra. Per tant, també el va perdre a l'estranger, com la seva família. Tots dos havien compartit moltes estones estudiant i xerrant de mil coses. Aquest text el va escriure a Roma on, juntament amb altres estudiants, van viatjar en acabar la carrera.

Una altra amistat a qui ja coneixem d'un altre dia és Sandro Botticelli (1445-1510), autor de La nascita di Venere (El naixement de Venus). Tot i que el poeta es refereix a una Venus mutilada, que podria ser la de Milo, preferim observar-la en plenitud.