'La ciutat llunyana'

Tot i que aquí s'hauria de fer homenatge a la Lleida bombardejada durant la guerra incivil no podem deixar d'incloure una amistat humana per a Màrius. Sabem, per les lectures del poeta, que aquest era tenia una certa influència de Plató (427 a.C-347 a.C) i la seva teoria sobre el món de les idees.

Quan s'estudia aquest filòsof grec s'entenen certes coses que ens couen a dins: perquè provem d'arribar a la perfecció, a la idealitat, perquè tenim models encara que la realitat s'entesta a subjectar-nos de peus a terra.

'Pelegrins'

Màrius Torres no vol ser el típic pelegrí que arriba al temple, sinó buscar el pelegrinatge al seu déu a dintre mateix, a l'ànima. Caldria recordar, en aquest sentit, el magnífic poema de Luis Cernuda (1902-1963), contemporani de Màrius i amic de García Lorca. Potser hem de llegir entre línies i veure la ràbia de Cernuda per no poder tornar a la seva terra després de la Guerra Civil.

PEREGRINO

¿Volver? Vuelva el que tenga,
Tras largos años, tras un largo viaje,
Cansancio del camino y la codicia

De su tierra, su casa, sus amigos,
Del amor que al regreso fiel le espere.

Mas, ¿tú? ¿Volver? Regresar no piensas,
Sino seguir libre adelante,
Disponible por siempre, mozo o viejo,
Sin hijo que te busque, como a Ulises,
Sin Ítaca que aguarde y sin Penélope.

Sigue, sigue adelante y no regreses,
Fiel hasta el fin del camino y tu vida,
No eches de menos un destino más fácil,
Tus pies sobre la tierra antes no hollada,
Tus ojos frente a lo antes nunca visto.

'Mozart'

Evidentment, un poema amb aquest títol ja té una amistat sense buscar-la massa. Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) va utilitzar els trenta-cinc anys de la seva vida a fer més agradable i feliç la nostra. És difícil seleccionar un fragment que el representi i per això he preferit matar dos pardals d'un tret i portar-vos una altra amistat: Maria Callas (1923-1977). És ella qui canta aquesta ària de La flauta màgica i és ella qui arriba a fer-nos dubtar, al voltant del segon 45 de l'audició, de si és o no una veu humana el que sentim.

Si us agrada llegir vides melodramàtiques, trieu qualsevol d'aquestes dues.

'Això és la joia'

Màrius Torres ens defineix la joia com un ocell que vola després d'una tempesta. Ell, de tempestes, en sabia molt. Us porto una amistat que parla de la joia d'un secret, Jean Sébastien Monzani. Es tracta d'un artista suís que es dedica a la fotografia, el video, la il.lustració... El disseny en general. Per tant t'agradarà, Odamae. És un video per veure'l sol o acompanyat, però en silenci. Aquí va.

'Arbor mortis'

El poeta ens declara que en nosaltres hi ha dos llavors: la de la vida i la de la mort. Evidentment no és res que no sabéssim. Però potser sí el fet de declarar-ho amb la imatge d'un arbre de la mort que va creixent, silenciós, amb cada any i amb cada pessimisme.

La primera amistat, com us vaig dir, seria el poeta medieval Pere March (1336-1410), de qui Màrius pren els versos primers per confegir el seu text. Aquest escriptor va ser el pare del nostre conegut Ausiàs March, l'amant patidor entre els patidors.

Però ens ha sorgit una altra amistat, encara més fructífera i optimista, la de Jean Giono (1895-1970), autor del bellíssim relat L'home que plantava arbres. El protagonista d'aquesta història és Elzéard Bouffier, un senyor que decideix, ell sol, trasformar tota una regió desèrtica en una zona rica i boscosa. Si teniu curiositat en si ho aconsegueix o no, aquí us en deixo l'enllaç. És un conte curtet i profitós, no tingueu mandra, que no us en penedireu.
http://www.guelaya.org/textos/el%20hombre%20que%20plantaba.htm

'Els núvols'

"Mirar nubes es como oír música. Mirar nubes escuchando música es partida doble. Premio seguro. Son actividades para las que el cerebro debe tener un apartado estanco especial, pues permiten que el pensamiento recorra su camino de manera independiente de lo que la música y las figuras de algodón puedan sugerir. La música debe ser buena, más vale un limpio y plano silencio muchas veces. Si una música no te deja ver bien las nubes es mejor quitarla."

Aquest és el testimoni de Jorge Fin, un pintor de núvols. Sí, així és. Gran part de la seva observació per aprendre és mirar els quadres dels grans pintors i descobrir-hi com estan retratats els núvols. Ell va descobrir tot un seguit de personatges que feien el mateix, no només per pintar-los, sinó per estudiar-los. Es tracta dels Cloud Watchers.

Avui hem après de Màrius que el que admira d'aquestes fantàstiques formacions és la seva fugacitat. Que durin poc els fa més preciosos. Era el poeta, també, un cloud watcher?

'La galerna, el llamp, el torb i la tempesta...'

Un text diferent, sobre els efectes de la guerra en la seva ciutat. Les fumeroles i les runes provocades per l'aviació franquista. Una família (i moltes més) que han de fugir perquè són perseguides. I davant d'aquesta desgràcia com reacciona el poeta, el poeta vençut, el poeta malalt, el poeta reclòs a Puig d'Olena?

Doncs amb un optimisme que metaforitza en una flor d'esperança, 'minúscula i tenaç'. Ja us he dit que no volia posar com a amistats als quatre genets de l'Apocal.lipsi que retrata Màrius com a autors de l'atac.

Per una banda, posarem l'amistat lògica que m'heu proposat. Molts han cantat a l'esperança, però només Diego Torres (comparteix el cognom, també!) ha pogut imaginar aquest 'Color esperanza' tan viu i encertat.



I després, una bella troballa. El Dr. Josep Saló (1913), del qual no paro de descobrir coses. Al principi pensava que era el metge que tenia cura de Màrius. En realitat era metge, sí, però també tuberculós com ell. Van ser companys de professió, doncs, i de malaltia. En Josep Saló va ser qui va agafar de la mà al poeta quan aquest va morir.

I seria qui li donés esperança, realment, perquè el Dr. Saló avui dia té 97 anys i viu aquí a prop, a la comarca del Bages.